Apocalypse Now redux

aquesta pel·lícula, en la seua primera versió va ser estrenada en 1979 amb una gran acollida per el públic i la crítica; alguns anys després, al 2002, sigué estrenada de nou amb les imatges que s'havien caigut de la primera versió, de manera que si a 1979, el llargmetratge durava 2h i 24 ', el nou montatge arribava fins a les 3h i 17'; així dit, pot parèixer que el film és molt llarg, però qui pensa així és que probablement no l'ha vist.
Si el montatge de 1979 ja va recollir premis, la nova versió mostra l'obra de Francis Ford Coppola en tot el seu esplendor.
Al capità Benjamin L. Willard (Martin Sheen) li encarreguen la missió de buscar al Coronel Walter E. Kurtz; del que ja fa un temps que no es tenen notícies i del que es sospita que ha desertat de l'exèrcit nordamericà per unir-se a la resistència vietnamita.
En la seua recerca deu navegar un riu endinsant-se en la selva amb un grup reduït de soldats; durant el viatge, el director ens narra en forma de experiències individuals, diferents aspectes del conflicte armat que tingué lloc al país asiàtic, amb una bellesa i un ben fer del que soles els millors regidors sòn capaços; el film és altament recomanable per que està molt ben fet tant a nivell de producció com d'actuació (en aquest àmbit, destaca Marlon Brando, que ix a soles 10' peró que no té desperdici) et trasllada cap un món plé de crudesa i matissos que són comparables a la lectura d'una bona novel·la. Per cert, que el llibre en el que està inspirat Apocalypse Now és "El corazón de las tinieblas" de Joseph Conrad, una lectura que sense cap dubte el cerebre agrairà.

Chat noir, chat blanc (Gato negro, gato blanco)

Sorprenent aquesta pel·lícula que el genial director bosnio Emir Kusturica dirigí a 1998; els personatges estàn molt bé definits i els tocs de surrealisme que adornen el film, li donen una frescura que al principi no és perceptible peró que et va endinsant dins la història que conta d'una manera que soles són capaços de fer els grans regidors.

Definitivament, el llarg es pot catalogar com una comèdia, peró sí és veritat que té un rerefons amarg que retrata un món al que ningú es preocupa per ningú i la gent soles vol beneficiar-se a costa dels demés; peró no hi ha que preocupar-se, encara que al llarg de la pel·lícula hi han personatges dissenyats especialment per produïr antipatia a l'espectador, també és cert que el final fica a tot el món al seu lloc.

Com podeu imaginar, tot acava bé; i ja s'encarrega Kusturica de fer-ho notar amb la sobreimpressio de la frase "happy end" just abans dels títols de crèdit.

En definitiva, un film recomanable (guanyà el Lleó de plata al millor director al festival de Venècia) i altament disfrutable si es vol passar una bona estona sense cap més pretensió.

Citizen Kane (Ciutadà Kane)

Què podria dir d'aquesta pel.lícula que no s'haja dit ja?

No vull (ni, d'altra banda, em sent capaç) de centrar-me en la part tècnica del film, tot i que em pareix una pel.lícula genial, en aquest sentit.

Perquè el que més m'ha impresionat d'aquesta pel.lícula és el personatge. "Què original", direu. Però és que és genial el tractament del personatge! Trenca absolutament els tòpics de, diguem-ne, l'època; és un home ric, pressumptuós, galà... però no és només això. De fet, en realitat no és això. Perquè en realitat ha perdut qui és realment. No és un personatge plà; evoluciona al llarg de la pel.lícula. O, millor dit, nosaltres l'investiguem i descobrim precisament que no era qui ell feia veure que era (o qui ell mateixa creia que era).

No vos espatllaré el final als qui no l'heu vista, només vos diré que és una metàfora (i alhora no ho és) genial de com la societat actual ens crea unes necessitats absurdes i les disfressa de triomf. Èxit, triomf, notorietat, fama.

Per a què? Per a acabar morint amb un únic pensament al cap: allò que hem perdut per culpa d'anar a la recerca d'aquest èxit absurd.

Sense dubte, estem davant d'una obra d'art.

I... acció!

Cada dia és més difícil veure bones pel·lícules, els mitjans només mencionen les grans superproduccions i s'obliden amb freqüència que el bon cinema no sempre és car. És més, la majoria de vegades és més bé al contrari: les xicotetes produccions, anomenades "independents", sorprenen. Però tampoc podem oblidar-nos dels grans clàssics, que queden gravats a la nostra memòria i esdevenen referents artístics ben importants. I, per descomptat, no podem dir que tot el cinema actual (i, per què no, comercial) és despatxable: res més allunyat del que nosaltres pensem.

En fi, a nosaltres ens agrada el cinema i senzillament volem compartir amb tots els que ens llegiu quines són les sensacions que hem tingut amb les nostres pel.lícules; quines ens han fet riure, quines ens han fet plorar, quines ens han deixat en shock, o quines ens han deixat indiferents.

Ens agrada el cinema, perquè amb el cinema ens veiem amb perspectiva, i perquè cada pel.lícula és una visió particular del món.

I, al cap i a la fi, el nostre món és una suma de totes aquestes visions...