A clockwork orange (La naranja mecánica)

Hem sentit l'obligació de continuar parlant de la filmografia del gran director Stanley kúbrick; aquesta pel·lícula fortament crítica i polisèmica, com és habitual al cine de Kubrick, ens parla de la història d'un grup d'ultraviolents que es dediquen a torturar i inclús a matar a persones símplement per diversió. A un d'ells l'agafa la policia i es veu envoltat en un experiment per impedir-li qualsevol pràctica violenta.

Un dels missatges que es podria extreure d'aquesta cinta segons alguns crítics és que és millor ser roin per naturalesa que ser bo per obligació encara que des d'ací no compartim aquest punt de vista. El més apropiat és veure el llargmetratge i treure conclusions pròpies. El que és indubtable és que kubrick dugué de manera magistral a la gran pantalla el llibre publicat en 1964 i escrit per Anthony Burgess.

En tot cas, l'escriptor criticà durament el film i l'edició nordamericana de la seua obra perqué l'últim capítol es va obviar. Si no heu vist la pel·lícula no deixeu de veure-la, i si no heu llegit la novel·la, també és molt interessant la seua lectura, encara que un tant difícil per el llenguatge emprat per Burgess (o per el traductor si la llegiu en castellà/català). Com curiositat direm que A clockwork orange va estar prohibida al Regne Unit durant 30 anys.

Caótica Ana

Qui som? Per què som?

El que passa quan mires aquesta pel·lícula és que envies a la merda tot això de "l'home fet a si mateixa", tota eixa retòrica estúpida de "no li dec res a ningú, perquè tot el que tinc ho he aconseguit jo per mi mateixa". Aquesta pel.lícula, entre altres coses et fa pensar en això de que portem escrit als nostres cors la història de la Humanitat, de tots els nostres avantpassats... de totes les mares que hem tingut.
I que és tota eixa història la que ens fa ser qui som, la que ens fa ser.

A través d'un viatge als interiors d'Ana (o millor dit, als anteriors d'Ana) descobrim què li passa, què viu i què sent; i per què. En certa manera podriem considerar-ho com un xicotet homenatge a la psicoanàlisi, tot i que pegant-li la volta. L'únic que criticaria d'aquest film és que fa perdurar els tan estesos (i d'altra banda malentesos) tòpics de la Dona com a Mare, única i exclusivament.

A banda d'això (i és molt important aquesta idea al llarg del film) hi ha la idea de la dominació masculina: dominació simbòlica que hem acabat acceptant les dominades, precisament perquè hem oblidat d'on venim.
Perquè hem oblidat qui érem abans que algú ens ho llevara de les mans.

2001 a space odyssey (2001 una odisea en el espacio)

Aquesta és una de les millors pel·lícules de ciència ficció que mai s'ha rodat; encara que és de 1968, els efectes especials no tenen res a envejar a les grans superproduccions actuals, aixó pot ser debut a la sobrietat amb la que Stanley Kubrick va afrontar el projecte. Les escenes a l'espai exterior es revisteixen amb una tranquilitat sobèrbia i la mússica clàssica que les acompanya invita a deixar-se anar en un viatge impossible flotant en la inmensitat de l'univers.

El guió és lent peró coherent amb la inmensitat de la història que compta. Es podria dir que aquest és un film d'àliens, encara que el genial director (considerat per molts com el millor de la història va tindre la creativitat suficuent com per imaginar-se un contacte extraterrestre en un àmbit abstracte que juga amb els sentits i la percepció. En definitiva, una obra sobèrbia.

Com curiositat podem dir que que el "roin" de la pel·li és un ordinador super intel·ligent el nom del qual és HAL 9000; aixina dit, no sembla res d'extrany, peró si agafem l'alfabet tenim que la lletra que segueix a la "H" és la "I", la que va després de la "A" és la "B" i finalment, després de la "L" va la "M". Seguint aquesta teoria (o coincidència) tenim que el super ordinador podria haver-se dit IBM 9000. Bé, aixó sembla quant menys curiós i demostra que als treballs de Kubrick, el que es diu és molt més del que es mostra.

The wind that shakes the barley (El viento que agita la cebada)

Ken Loach dirigeix aquest impresionant film que narra el conflicte irlandés durant la seua guerra d'independència. Es tracta d'una pel.lícula amb una immensa càrrega humana emocional que presenta els conflictes polítics d'una manera plana, dura i gairebé fotogràfica.

Sense entrar en maniqueïsmes (molts dels anomenats crítics de cinema han acusat Loach de posicionar-se clarament en favor d'una de les dues parts del conflicte, cosa que, d'altra banda, no hauria de ser objecte de judici), Loach retrata de manera esgarrifosament humana un conflicte en el qual existeixen uns dominadors i existeixen uns dominats que decideixen que ja no ho volen ser més.

Res és bucòl.lic; Loach deixa de banda els mites i les cançons heroiques sobre l'origen de la Nació, i ens mostra cara a cara la sang i el fang des d'on sorgí realment Irlanda (igual que la resta de nacions).

A partir de la història de dos germans, s'estableix una metàfora entre les "dues Irlandes"; al principi juntes en la lluita contra l'opressió britànica, i després separades en la lluita pel poder del seu propi estat.

Aquest film és un exemple més de la genialitat d'un director que sap apropar-se tant als conflictes que fa que ens esquitxen a nosaltres també, a través de la pantalla.

Raging bull (Toro salvaje)

Pel·lícula dirigida per Martin Scorsese i estrenada a 1980. Es va fer amb dos Oscars (millor actor i millor montatge) premis absolutament polititzats encara que en aquesta ocassió, les raons eren de pes.
El llargmetratge és una classe magistral de interpretació de quan Robert de Niro feia grans projectes i pareixia que no tenia sostre com actor; per rodar aquest film, va haver d'engrosar decenes de quilos i també s'extirpà part de la seua dentadura. Algunes escenes de la pel·lícula compartides amb Joe Pesci són totalment improvisades, i aixó li dona un halo especial a aquest biopic sobre la vida del boxejador Jake la Motta que per cert, va entrenar a de Niro per el rodatge.
La Motta va arribar a ser campió dels pesos mitjans i hi va haver una època on semblava que ningú podria mai vèncerlo, peró els seus problemes psicològics i la pressió de la màfia per que amanyara combats van fer-lo fracasar a nivell personal; el seu final alcoholitzat i com monologista de clubs dels baixos fons, és una demostració de com tan fàcil és arribar al més alt com estar sumit en la més absoluta de le misèries.
Estem sense cap dubte davant d'una obra mestra de la indústria cinematogràfica nord americana

The virgin suicides (Les verges suïcides)

Què estarà pensant la xica que desfulla la margalida?

Què hi ha al darrere d'aquesta imatge bucòl.lica, darrere d'aquesta xica rossa i bonica que desfulla una margalida al bell mig d'un camp de blat?

Podria dir-se tot d'ella tan sols mirant aquesta foto?

No. Mai.

I això és el que intenta explicar Jeffrey Eugenides en la seua novel·la "Les verges suïcides" i és el que la genial Sofia Coppola aconsegueix demostrar en aquesta pel·lícula difícil de classificar (tot i que tampoc ho pretenc). Les cinc germanes Lisbon, d'edats entre els 13 i els 17 anys, viuen sota l'opressiu control dels seus progenitors: sa mare, una professora de religió catòlica que creu ens els cinturons de castedat i en la puresa angelical de la virginitat; son pare, un mestre d'institut obssessionat amb el càlcul matemàtic i els avions en miniatura. La seua vida transcorre, durant els anys 70, en un asfixiant barri de classe mitjana-alta d'una població qualsevol dels EUA. Les cinc germanes són el focus d'atenció de tots els adolescents del poble; les especulacions sobre com viuran, com passaran el temps... són nombroses entre els alumnes de l'institut.

Amb el suïcidi de la més menuda d'elles, Cecília, comença aquesta història macabra i bellíssima a l'hora. Una història que reflexa el punt de vista dels seus veïns, un grup de quatre adolescents en la plenitud hormonal de les seues adorables vides. Un film, l'objectiu del qual, podríem dir que és desmentir tots els tòpics que hi ha sobre l'univers femení precisament situant-se en la línia on es construeix el mite; entre les quatre parets de la presó (florejada a lo retro) que les manté apartades de la realitat, i a l'hora, a l'altra banda del carrer. La realitat que es recolza curiosa a l'ampit d'una finestra amb cortines cutres, la realitat que jutja sense conèixer, que construeix hipòtesis i tòpics sobre simples imatges de xiques rosses i boniques que desfullen margalides.

The deer hunter (El cazador)

Desgarradora pel·lícula dirigida per Michael Cimino estrenada a 1978. Al començament és un tant lenta i ens mostra les últimes hores al seu poble d'uns amics que viuen a Clairton (Pennsylvania) abans d'anarse'n a la guerra de Vietnam. Aquestos amics, interpretats per Robert de Niro, Cristopher Walken (Óscar al millor actor secundari), John Savage i el malograt John Cazale; són aficionats a la caça i no dubten en practicar el seu hobby abans de viatjar a l'infern que suposa la guerra.

El Vietnam els canviarà les vides per sempre i tot el que coneixien serà diferent per a ells encara que a casa seua les coses continuen igual que quan se'n anaren.

Es podria argumentar que aquesta obra és una crítica, peró tampoc té per qué ser aixina; com la majoria de les coses, tot depèn del mirall amb que es miren.

Tot i tocar el tema bel·lic, no es pot dir que aquest siga un llargmetratge sobre la guerra, més bé podria ser definit com una història d'amistat i supervivència; com molt bé apuntà Carlos Boyero del diari El Mundo.

The Godfather part III (El Padrino parte III)

Última entrega de la saga que va ser estrenada l'any 1990; podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquesta és la més fluixa de les tres. Tot i això, no és una mala pel·lícula; i fins cert punt és un digne final a la història de la vida de Michael Corleone (una vegada més, interpretat per Al Pacino).

La història gira en torn a la longevitat del Padrino i a la seua successió com cap de la família. Per altre costat ens narra lo desastroses que són les seues relacions personals amb Kay adams (qui torna a ser Diane Keaton) i la seua filla. Aquesta s'enamora del fill ilegítim de Sonny Corleone (germà mort de Michael) Vincent, que es perfil·la com successor del patriarca. El final és d'un climax incomparable en una de les escenes més quidades de la saga i Coppola es va assegurar (molt intel·ligentment) de que no haguera una quarta part mostrant-nos en la última imatge la mort d'un vell i sol Michael ficant així punt final a una obra que en conjunt és una de les més grans creacions del cinema nordamericà.

The Godfather part II (El padrino parte II)

Dos anys després de l'estrena de la primera part, a 1974 s'estrenà aquesta seqüela que continua amb la història de la família Corleone. Al Pacino repeteix en el paper de Michael Corleone, en una interpretació tan bona com cabia esperar.
A més de contar-nos les vicisituds del nou padrino, també relata la història de com un jove Vito Corleone (interpretat per Robert de Niro) arribà a New York provinent de Sicilia sent només un xiquet i aconseguí organitzar un prolífic imperi al seu voltant; aquesta part de la història està treta de la novel·la original en la que es bassava el primer llargmetratge.
Aquesta és una de les poques segones parts que en alguns àmbits està considerada millor que la primera; en aixó té molt a veure per supost el gran guió el·laborat per Mario Puzo i el brillant desenvolupament del mateix dut a cap per Ford Coppola.
El film té una daurada de 3h. i 10'; peró com succeïa amb la seua antecessora no es fa pessada, més bé al contrari.
Sense entrar des d'aquí en quina de les dos pel·lícules és de més qualitat, ja que una asseveració d'aquest tipus és sembre subjectiva, sí que podem dir sense por a equivocar-nos que les dos obres es complementen i completen.
En definitiva, obra mestra del cinema que més que als cinemes es podria haver projectat a museus.

La caduta degli dei (La caiguda dels Déus)

Magnífic reflex de la caiguda de la degenerada aristocràcia alemanya en favor de l'entrada al poder d'una classe encara més degenerada de poder.

La pel.lícula es situa entre la nit de l'incendi del Reichstag, l'any 1933, i la coneguda "Nit dels cristalls trencats", un any després.

El protagonisme recau sobre una família alemanya, propietària d'una de les més importants indústries de l'acer de l'època. Increïble descripció de la vida diària dels membres d'eixa família; increïble descripció i treball dels personatges, amb tota la seua profunditat. Cadascun d'ells és únic en les seues peculiaritats i, a l'hora, és un símbol, una metàfora de la mateixa societat alemanya de l'època.

Durant l'estratègia de Hitler per fer-se amb el poder absolut de la nació alemanya (estratègia que incloïa l'incendi del parlament i la culpabilització dels comunistes, tot presentant l'alternativa autoritària nazi com l'única solució possible per finalitzar amb la "violència comunista"), el director ens presenta aquesta família benestant; ens l'obri amb la presició d'un cirurgià, perquè poguem esbrinar tots els seus racons obscurs, tots els racons que conformen la seua realitat.

Així, trobem una diversitat de personatges impresionant: la degeneració camina de la mà de la pulcritud i la correcció. Tot junt conforma una espècie d'harmonia odiosa que ens acompanya durant tota la pel.lícula.

En definitiva, personalment la considere una de les millors pel.lícules mai fetes.

Ara vos toca opinar a vosaltres.

The Godfather (El padrino)

Aquest film és la primera part d'una trilogia bassada en la novel·la del mateix nom escrita per Mario Puzo; la versió cinematogràfica sigué estrenada l'any 1972 i va ser dirigida per Francis Ford Coppola (que per cert és oncle de Nicolas Cage) i és un emocionant viatge a través de la història d'una família mafiosa afincada a New York des de l'any 1945 fins el 1955.
Don Vito Corleone (Marlon Brando), cap de la família està pensant en retirar-se de de la vida pública i mentres continua amb la seua activitat; es troba amb la disjuntiva de quí serà l'herèu dels seus negocis, hi ha una lluita interna per el poder dins la família entre els fills del Don, peró tot just, esclata una guerra entre famílies per treure's del mig a la família Corleone perqué no volen entrar en el nou mercat emergent al crim organitzat; aleshores, tot canvia i es precipiten els canvis arràn l'assassinat de Don Vito (o no?).
Bo, sense dir més, soles afegiré que aquesta podria ser una de les millors pel·lícules de la història i que el treball d'actors com James Caan, Robert Duvall, Diane Keaton o un molt jove Al Pacino (que li furtà el paper a Robert de Niro) és inigualable i fa no voler alçar-te del seient ni per beure aigua, és més; tot i la seua durada de 2h 55', només finalitze, voldràs veure la segona part.