Caótica Ana

Qui som? Per què som?

El que passa quan mires aquesta pel·lícula és que envies a la merda tot això de "l'home fet a si mateixa", tota eixa retòrica estúpida de "no li dec res a ningú, perquè tot el que tinc ho he aconseguit jo per mi mateixa". Aquesta pel.lícula, entre altres coses et fa pensar en això de que portem escrit als nostres cors la història de la Humanitat, de tots els nostres avantpassats... de totes les mares que hem tingut.
I que és tota eixa història la que ens fa ser qui som, la que ens fa ser.

A través d'un viatge als interiors d'Ana (o millor dit, als anteriors d'Ana) descobrim què li passa, què viu i què sent; i per què. En certa manera podriem considerar-ho com un xicotet homenatge a la psicoanàlisi, tot i que pegant-li la volta. L'únic que criticaria d'aquest film és que fa perdurar els tan estesos (i d'altra banda malentesos) tòpics de la Dona com a Mare, única i exclusivament.

A banda d'això (i és molt important aquesta idea al llarg del film) hi ha la idea de la dominació masculina: dominació simbòlica que hem acabat acceptant les dominades, precisament perquè hem oblidat d'on venim.
Perquè hem oblidat qui érem abans que algú ens ho llevara de les mans.