Persepolis

Persepolis és la genial adaptació del còmic homònim de Marjane Strapi.

Es tracta d'una història autobiogràfica en la qual l'autora ens narra la seua infantesa a Iran i la seua joventut a Europa. Des de la perspectiva de "Marji", tal i com la coneixen des de menuda la seua família, se'ns explica tot el context històric i social en què la protagonista viu; des de 1979, amb la fi de l'imperi del Sha de Pèrsia i el començament d'un règim republicà islamista. La nena té una forta inquietud intelectual que és impulsada per la seua pròpia família, i més en concret, pel seu onlce, un militant comunista.

Quan creix, els seus pares l'envien a Europa perquè reba una educació laica i allà ens explicarà amb un sentit de l'humor exquisit quines són les seues aventures vitals.

El final de la pel.lícula coincideix amb la decisió de Marjane de tornar a sa casa per visitar la seua família, tot després d'assabentar-se d'un fet que serà el desencadenant de tota la seua regressió a la infantesa.

Un film genial, que paga la pena de veure; narrat des d'una perspectiva increiblement intel.ligent, emprant un humor fi i subtil, i d'una bellesa impactant.

Caramel (Sukkar Banat)

Deliciosa pel·lícula ambientada al Líban actual, que gira al voltant de la vida de cinc dones treballadores i els seus móns particulars. La directora i una de les protagonistes principals és Nadine Labaki, una jove libanesa que demostra un talent brillant amb la narració cinematogràfica; ella ens mostra un món que, d'una altra manera, haguera permanescut invisible a la nostra percepció. Ens fa endinsar-nos en el món de les protagonistes; ens fa sentir l'olor dels perfums, ens fa experimentar els seus sentiments de frustració, desesperació, enyorança, amor, il·lusió i, sobretot, la seua força interior.

És un film tendre i a l'hora dur i fosc, preciós, que retracta la lluita invisible d'una població completament ignorada i obviada que intenta viure entre somnis, il.lusions, mancances, esperances... però també amb les decepcions i les desil·lucions que comporta tot plegat. A cavall entre la tradició sufocant i la modernitat fanàtica, aquestes dones lluiten dia a dia per portar les seues vides endavant, per trobar entre les petites quotidianitats la felicitat autèntica.

De la mà de Layale, Nisrine, Rima, Jamale i Rose, aconseguim viatjar al Beirut més secret, més íntim, més desconegut. Al més autèntic. Sens dubte, una pel.lícula molt més que recomanable.

I, com el seu nom indica, deliciosa.

Once...

Ara toca un puntet "romàntic": vos convidem ferventment a gaudir de la pel.lícula "Once".

Es tracta d'un musical irlandés, escrit i dirigit per John Carney. La pel.lícula està ambientada a Dublin, i els seus protagonistes són Glen Hansard (veu i lletrista de la banda irlandesa "The Frames") i Marketa Irglová. Ambdós protagonistes van composar i interpretar conjuntament la banda sonora del film; imprescindible per als amants de la bona música :)

Per a aquells que siguen reacis als documentals, aclarirem que es tracta d'una obra genial, que trenca completament amb la idea que molta gent comparteix sobre els musicals, a saber: que són absurds i bastant ridículs la majoria de vegades. En aquest cas, la música forma part de la pel.lícula; i no és que en forme part, és que és una dels protagonistes fonamentals de la trama de la història. Ja que és la que connecta totes les parts fins que es construeix el curiós puzzle que és Once.

Quin és el tema? Les persones; l'amor. Però no penseu que anireu a veure una típica comèdia romàntica, o un drama d'amors impossibles on està cantat des del principi què passarà al final.

Once és una sorprenent representació de l'Amor entre les persones. De l'Amor real. Aquell pel qual estem disposats a lluitar, aquell pel qual no ens importa sacrificar-nos, aquell que no se'n va ni desapareix, passe el que passe. Però no l'amor de les pel.lícules de Disney, no l'amor de prínceps i princeses, no l'amor per a tota la vida que ens ensenyà Hollywood. No.

Once ens explica l'amor de veritat, el que sent tothom. El que no apareix a les grans novel.les ni a les grans pel.lícules: el que també és lleig, patètic, ridícul i enganyós.

I ens parla de les persones. I del que ens uneix: tot. Tot el que ens uneix.

Tot l'amor que ens uneix.

Taxi driver

Interesantíssima pel·lícula dirigida per Martin Scorsese i magistralment interpretada per el malograt actor Robert de Niro (no perque s'haja mort sino per els treballs que està fent últimament). Travis (de Niro) decideix començar a treballar com taxista al torn de nit debut a l'insomni que pateix des de que tornà de Vietnam; és un home solitari marginat per la societat que es troba amb tota classe de personatges i en situacions extremes i un dia decideix passar a l'acció i deixar de ser un simple espectador.
Entre altres fets que envolten el rodatge d'aquest film destaca el fet de que Jodie Foster (que fa de prostituta) va tindre que comptar amb l'aprovació dels seus pares ja que aleshores era menor d'edat. El propi Scorsese es va permetre el luxe de dirigir-se a sí mateix en una escena a la que interpreta un marit gelós que planeja matar a la seua dona.
Amb un final tens i apoteòsic, aquesta obra mestra del cine modern passà a la història com la cinta que conté la famosa escena davant de l'espill on Robert de Niro es parla a sí mateix diguent "Are you talking to me?"