Persepolis

Persepolis és la genial adaptació del còmic homònim de Marjane Strapi.

Es tracta d'una història autobiogràfica en la qual l'autora ens narra la seua infantesa a Iran i la seua joventut a Europa. Des de la perspectiva de "Marji", tal i com la coneixen des de menuda la seua família, se'ns explica tot el context històric i social en què la protagonista viu; des de 1979, amb la fi de l'imperi del Sha de Pèrsia i el començament d'un règim republicà islamista. La nena té una forta inquietud intelectual que és impulsada per la seua pròpia família, i més en concret, pel seu onlce, un militant comunista.

Quan creix, els seus pares l'envien a Europa perquè reba una educació laica i allà ens explicarà amb un sentit de l'humor exquisit quines són les seues aventures vitals.

El final de la pel.lícula coincideix amb la decisió de Marjane de tornar a sa casa per visitar la seua família, tot després d'assabentar-se d'un fet que serà el desencadenant de tota la seua regressió a la infantesa.

Un film genial, que paga la pena de veure; narrat des d'una perspectiva increiblement intel.ligent, emprant un humor fi i subtil, i d'una bellesa impactant.

Caramel (Sukkar Banat)

Deliciosa pel·lícula ambientada al Líban actual, que gira al voltant de la vida de cinc dones treballadores i els seus móns particulars. La directora i una de les protagonistes principals és Nadine Labaki, una jove libanesa que demostra un talent brillant amb la narració cinematogràfica; ella ens mostra un món que, d'una altra manera, haguera permanescut invisible a la nostra percepció. Ens fa endinsar-nos en el món de les protagonistes; ens fa sentir l'olor dels perfums, ens fa experimentar els seus sentiments de frustració, desesperació, enyorança, amor, il·lusió i, sobretot, la seua força interior.

És un film tendre i a l'hora dur i fosc, preciós, que retracta la lluita invisible d'una població completament ignorada i obviada que intenta viure entre somnis, il.lusions, mancances, esperances... però també amb les decepcions i les desil·lucions que comporta tot plegat. A cavall entre la tradició sufocant i la modernitat fanàtica, aquestes dones lluiten dia a dia per portar les seues vides endavant, per trobar entre les petites quotidianitats la felicitat autèntica.

De la mà de Layale, Nisrine, Rima, Jamale i Rose, aconseguim viatjar al Beirut més secret, més íntim, més desconegut. Al més autèntic. Sens dubte, una pel.lícula molt més que recomanable.

I, com el seu nom indica, deliciosa.

Once...

Ara toca un puntet "romàntic": vos convidem ferventment a gaudir de la pel.lícula "Once".

Es tracta d'un musical irlandés, escrit i dirigit per John Carney. La pel.lícula està ambientada a Dublin, i els seus protagonistes són Glen Hansard (veu i lletrista de la banda irlandesa "The Frames") i Marketa Irglová. Ambdós protagonistes van composar i interpretar conjuntament la banda sonora del film; imprescindible per als amants de la bona música :)

Per a aquells que siguen reacis als documentals, aclarirem que es tracta d'una obra genial, que trenca completament amb la idea que molta gent comparteix sobre els musicals, a saber: que són absurds i bastant ridículs la majoria de vegades. En aquest cas, la música forma part de la pel.lícula; i no és que en forme part, és que és una dels protagonistes fonamentals de la trama de la història. Ja que és la que connecta totes les parts fins que es construeix el curiós puzzle que és Once.

Quin és el tema? Les persones; l'amor. Però no penseu que anireu a veure una típica comèdia romàntica, o un drama d'amors impossibles on està cantat des del principi què passarà al final.

Once és una sorprenent representació de l'Amor entre les persones. De l'Amor real. Aquell pel qual estem disposats a lluitar, aquell pel qual no ens importa sacrificar-nos, aquell que no se'n va ni desapareix, passe el que passe. Però no l'amor de les pel.lícules de Disney, no l'amor de prínceps i princeses, no l'amor per a tota la vida que ens ensenyà Hollywood. No.

Once ens explica l'amor de veritat, el que sent tothom. El que no apareix a les grans novel.les ni a les grans pel.lícules: el que també és lleig, patètic, ridícul i enganyós.

I ens parla de les persones. I del que ens uneix: tot. Tot el que ens uneix.

Tot l'amor que ens uneix.

Taxi driver

Interesantíssima pel·lícula dirigida per Martin Scorsese i magistralment interpretada per el malograt actor Robert de Niro (no perque s'haja mort sino per els treballs que està fent últimament). Travis (de Niro) decideix començar a treballar com taxista al torn de nit debut a l'insomni que pateix des de que tornà de Vietnam; és un home solitari marginat per la societat que es troba amb tota classe de personatges i en situacions extremes i un dia decideix passar a l'acció i deixar de ser un simple espectador.
Entre altres fets que envolten el rodatge d'aquest film destaca el fet de que Jodie Foster (que fa de prostituta) va tindre que comptar amb l'aprovació dels seus pares ja que aleshores era menor d'edat. El propi Scorsese es va permetre el luxe de dirigir-se a sí mateix en una escena a la que interpreta un marit gelós que planeja matar a la seua dona.
Amb un final tens i apoteòsic, aquesta obra mestra del cine modern passà a la història com la cinta que conté la famosa escena davant de l'espill on Robert de Niro es parla a sí mateix diguent "Are you talking to me?"

A clockwork orange (La naranja mecánica)

Hem sentit l'obligació de continuar parlant de la filmografia del gran director Stanley kúbrick; aquesta pel·lícula fortament crítica i polisèmica, com és habitual al cine de Kubrick, ens parla de la història d'un grup d'ultraviolents que es dediquen a torturar i inclús a matar a persones símplement per diversió. A un d'ells l'agafa la policia i es veu envoltat en un experiment per impedir-li qualsevol pràctica violenta.

Un dels missatges que es podria extreure d'aquesta cinta segons alguns crítics és que és millor ser roin per naturalesa que ser bo per obligació encara que des d'ací no compartim aquest punt de vista. El més apropiat és veure el llargmetratge i treure conclusions pròpies. El que és indubtable és que kubrick dugué de manera magistral a la gran pantalla el llibre publicat en 1964 i escrit per Anthony Burgess.

En tot cas, l'escriptor criticà durament el film i l'edició nordamericana de la seua obra perqué l'últim capítol es va obviar. Si no heu vist la pel·lícula no deixeu de veure-la, i si no heu llegit la novel·la, també és molt interessant la seua lectura, encara que un tant difícil per el llenguatge emprat per Burgess (o per el traductor si la llegiu en castellà/català). Com curiositat direm que A clockwork orange va estar prohibida al Regne Unit durant 30 anys.

Caótica Ana

Qui som? Per què som?

El que passa quan mires aquesta pel·lícula és que envies a la merda tot això de "l'home fet a si mateixa", tota eixa retòrica estúpida de "no li dec res a ningú, perquè tot el que tinc ho he aconseguit jo per mi mateixa". Aquesta pel.lícula, entre altres coses et fa pensar en això de que portem escrit als nostres cors la història de la Humanitat, de tots els nostres avantpassats... de totes les mares que hem tingut.
I que és tota eixa història la que ens fa ser qui som, la que ens fa ser.

A través d'un viatge als interiors d'Ana (o millor dit, als anteriors d'Ana) descobrim què li passa, què viu i què sent; i per què. En certa manera podriem considerar-ho com un xicotet homenatge a la psicoanàlisi, tot i que pegant-li la volta. L'únic que criticaria d'aquest film és que fa perdurar els tan estesos (i d'altra banda malentesos) tòpics de la Dona com a Mare, única i exclusivament.

A banda d'això (i és molt important aquesta idea al llarg del film) hi ha la idea de la dominació masculina: dominació simbòlica que hem acabat acceptant les dominades, precisament perquè hem oblidat d'on venim.
Perquè hem oblidat qui érem abans que algú ens ho llevara de les mans.

2001 a space odyssey (2001 una odisea en el espacio)

Aquesta és una de les millors pel·lícules de ciència ficció que mai s'ha rodat; encara que és de 1968, els efectes especials no tenen res a envejar a les grans superproduccions actuals, aixó pot ser debut a la sobrietat amb la que Stanley Kubrick va afrontar el projecte. Les escenes a l'espai exterior es revisteixen amb una tranquilitat sobèrbia i la mússica clàssica que les acompanya invita a deixar-se anar en un viatge impossible flotant en la inmensitat de l'univers.

El guió és lent peró coherent amb la inmensitat de la història que compta. Es podria dir que aquest és un film d'àliens, encara que el genial director (considerat per molts com el millor de la història va tindre la creativitat suficuent com per imaginar-se un contacte extraterrestre en un àmbit abstracte que juga amb els sentits i la percepció. En definitiva, una obra sobèrbia.

Com curiositat podem dir que que el "roin" de la pel·li és un ordinador super intel·ligent el nom del qual és HAL 9000; aixina dit, no sembla res d'extrany, peró si agafem l'alfabet tenim que la lletra que segueix a la "H" és la "I", la que va després de la "A" és la "B" i finalment, després de la "L" va la "M". Seguint aquesta teoria (o coincidència) tenim que el super ordinador podria haver-se dit IBM 9000. Bé, aixó sembla quant menys curiós i demostra que als treballs de Kubrick, el que es diu és molt més del que es mostra.

The wind that shakes the barley (El viento que agita la cebada)

Ken Loach dirigeix aquest impresionant film que narra el conflicte irlandés durant la seua guerra d'independència. Es tracta d'una pel.lícula amb una immensa càrrega humana emocional que presenta els conflictes polítics d'una manera plana, dura i gairebé fotogràfica.

Sense entrar en maniqueïsmes (molts dels anomenats crítics de cinema han acusat Loach de posicionar-se clarament en favor d'una de les dues parts del conflicte, cosa que, d'altra banda, no hauria de ser objecte de judici), Loach retrata de manera esgarrifosament humana un conflicte en el qual existeixen uns dominadors i existeixen uns dominats que decideixen que ja no ho volen ser més.

Res és bucòl.lic; Loach deixa de banda els mites i les cançons heroiques sobre l'origen de la Nació, i ens mostra cara a cara la sang i el fang des d'on sorgí realment Irlanda (igual que la resta de nacions).

A partir de la història de dos germans, s'estableix una metàfora entre les "dues Irlandes"; al principi juntes en la lluita contra l'opressió britànica, i després separades en la lluita pel poder del seu propi estat.

Aquest film és un exemple més de la genialitat d'un director que sap apropar-se tant als conflictes que fa que ens esquitxen a nosaltres també, a través de la pantalla.

Raging bull (Toro salvaje)

Pel·lícula dirigida per Martin Scorsese i estrenada a 1980. Es va fer amb dos Oscars (millor actor i millor montatge) premis absolutament polititzats encara que en aquesta ocassió, les raons eren de pes.
El llargmetratge és una classe magistral de interpretació de quan Robert de Niro feia grans projectes i pareixia que no tenia sostre com actor; per rodar aquest film, va haver d'engrosar decenes de quilos i també s'extirpà part de la seua dentadura. Algunes escenes de la pel·lícula compartides amb Joe Pesci són totalment improvisades, i aixó li dona un halo especial a aquest biopic sobre la vida del boxejador Jake la Motta que per cert, va entrenar a de Niro per el rodatge.
La Motta va arribar a ser campió dels pesos mitjans i hi va haver una època on semblava que ningú podria mai vèncerlo, peró els seus problemes psicològics i la pressió de la màfia per que amanyara combats van fer-lo fracasar a nivell personal; el seu final alcoholitzat i com monologista de clubs dels baixos fons, és una demostració de com tan fàcil és arribar al més alt com estar sumit en la més absoluta de le misèries.
Estem sense cap dubte davant d'una obra mestra de la indústria cinematogràfica nord americana

The virgin suicides (Les verges suïcides)

Què estarà pensant la xica que desfulla la margalida?

Què hi ha al darrere d'aquesta imatge bucòl.lica, darrere d'aquesta xica rossa i bonica que desfulla una margalida al bell mig d'un camp de blat?

Podria dir-se tot d'ella tan sols mirant aquesta foto?

No. Mai.

I això és el que intenta explicar Jeffrey Eugenides en la seua novel·la "Les verges suïcides" i és el que la genial Sofia Coppola aconsegueix demostrar en aquesta pel·lícula difícil de classificar (tot i que tampoc ho pretenc). Les cinc germanes Lisbon, d'edats entre els 13 i els 17 anys, viuen sota l'opressiu control dels seus progenitors: sa mare, una professora de religió catòlica que creu ens els cinturons de castedat i en la puresa angelical de la virginitat; son pare, un mestre d'institut obssessionat amb el càlcul matemàtic i els avions en miniatura. La seua vida transcorre, durant els anys 70, en un asfixiant barri de classe mitjana-alta d'una població qualsevol dels EUA. Les cinc germanes són el focus d'atenció de tots els adolescents del poble; les especulacions sobre com viuran, com passaran el temps... són nombroses entre els alumnes de l'institut.

Amb el suïcidi de la més menuda d'elles, Cecília, comença aquesta història macabra i bellíssima a l'hora. Una història que reflexa el punt de vista dels seus veïns, un grup de quatre adolescents en la plenitud hormonal de les seues adorables vides. Un film, l'objectiu del qual, podríem dir que és desmentir tots els tòpics que hi ha sobre l'univers femení precisament situant-se en la línia on es construeix el mite; entre les quatre parets de la presó (florejada a lo retro) que les manté apartades de la realitat, i a l'hora, a l'altra banda del carrer. La realitat que es recolza curiosa a l'ampit d'una finestra amb cortines cutres, la realitat que jutja sense conèixer, que construeix hipòtesis i tòpics sobre simples imatges de xiques rosses i boniques que desfullen margalides.

The deer hunter (El cazador)

Desgarradora pel·lícula dirigida per Michael Cimino estrenada a 1978. Al començament és un tant lenta i ens mostra les últimes hores al seu poble d'uns amics que viuen a Clairton (Pennsylvania) abans d'anarse'n a la guerra de Vietnam. Aquestos amics, interpretats per Robert de Niro, Cristopher Walken (Óscar al millor actor secundari), John Savage i el malograt John Cazale; són aficionats a la caça i no dubten en practicar el seu hobby abans de viatjar a l'infern que suposa la guerra.

El Vietnam els canviarà les vides per sempre i tot el que coneixien serà diferent per a ells encara que a casa seua les coses continuen igual que quan se'n anaren.

Es podria argumentar que aquesta obra és una crítica, peró tampoc té per qué ser aixina; com la majoria de les coses, tot depèn del mirall amb que es miren.

Tot i tocar el tema bel·lic, no es pot dir que aquest siga un llargmetratge sobre la guerra, més bé podria ser definit com una història d'amistat i supervivència; com molt bé apuntà Carlos Boyero del diari El Mundo.

The Godfather part III (El Padrino parte III)

Última entrega de la saga que va ser estrenada l'any 1990; podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquesta és la més fluixa de les tres. Tot i això, no és una mala pel·lícula; i fins cert punt és un digne final a la història de la vida de Michael Corleone (una vegada més, interpretat per Al Pacino).

La història gira en torn a la longevitat del Padrino i a la seua successió com cap de la família. Per altre costat ens narra lo desastroses que són les seues relacions personals amb Kay adams (qui torna a ser Diane Keaton) i la seua filla. Aquesta s'enamora del fill ilegítim de Sonny Corleone (germà mort de Michael) Vincent, que es perfil·la com successor del patriarca. El final és d'un climax incomparable en una de les escenes més quidades de la saga i Coppola es va assegurar (molt intel·ligentment) de que no haguera una quarta part mostrant-nos en la última imatge la mort d'un vell i sol Michael ficant així punt final a una obra que en conjunt és una de les més grans creacions del cinema nordamericà.

The Godfather part II (El padrino parte II)

Dos anys després de l'estrena de la primera part, a 1974 s'estrenà aquesta seqüela que continua amb la història de la família Corleone. Al Pacino repeteix en el paper de Michael Corleone, en una interpretació tan bona com cabia esperar.
A més de contar-nos les vicisituds del nou padrino, també relata la història de com un jove Vito Corleone (interpretat per Robert de Niro) arribà a New York provinent de Sicilia sent només un xiquet i aconseguí organitzar un prolífic imperi al seu voltant; aquesta part de la història està treta de la novel·la original en la que es bassava el primer llargmetratge.
Aquesta és una de les poques segones parts que en alguns àmbits està considerada millor que la primera; en aixó té molt a veure per supost el gran guió el·laborat per Mario Puzo i el brillant desenvolupament del mateix dut a cap per Ford Coppola.
El film té una daurada de 3h. i 10'; peró com succeïa amb la seua antecessora no es fa pessada, més bé al contrari.
Sense entrar des d'aquí en quina de les dos pel·lícules és de més qualitat, ja que una asseveració d'aquest tipus és sembre subjectiva, sí que podem dir sense por a equivocar-nos que les dos obres es complementen i completen.
En definitiva, obra mestra del cinema que més que als cinemes es podria haver projectat a museus.

La caduta degli dei (La caiguda dels Déus)

Magnífic reflex de la caiguda de la degenerada aristocràcia alemanya en favor de l'entrada al poder d'una classe encara més degenerada de poder.

La pel.lícula es situa entre la nit de l'incendi del Reichstag, l'any 1933, i la coneguda "Nit dels cristalls trencats", un any després.

El protagonisme recau sobre una família alemanya, propietària d'una de les més importants indústries de l'acer de l'època. Increïble descripció de la vida diària dels membres d'eixa família; increïble descripció i treball dels personatges, amb tota la seua profunditat. Cadascun d'ells és únic en les seues peculiaritats i, a l'hora, és un símbol, una metàfora de la mateixa societat alemanya de l'època.

Durant l'estratègia de Hitler per fer-se amb el poder absolut de la nació alemanya (estratègia que incloïa l'incendi del parlament i la culpabilització dels comunistes, tot presentant l'alternativa autoritària nazi com l'única solució possible per finalitzar amb la "violència comunista"), el director ens presenta aquesta família benestant; ens l'obri amb la presició d'un cirurgià, perquè poguem esbrinar tots els seus racons obscurs, tots els racons que conformen la seua realitat.

Així, trobem una diversitat de personatges impresionant: la degeneració camina de la mà de la pulcritud i la correcció. Tot junt conforma una espècie d'harmonia odiosa que ens acompanya durant tota la pel.lícula.

En definitiva, personalment la considere una de les millors pel.lícules mai fetes.

Ara vos toca opinar a vosaltres.

The Godfather (El padrino)

Aquest film és la primera part d'una trilogia bassada en la novel·la del mateix nom escrita per Mario Puzo; la versió cinematogràfica sigué estrenada l'any 1972 i va ser dirigida per Francis Ford Coppola (que per cert és oncle de Nicolas Cage) i és un emocionant viatge a través de la història d'una família mafiosa afincada a New York des de l'any 1945 fins el 1955.
Don Vito Corleone (Marlon Brando), cap de la família està pensant en retirar-se de de la vida pública i mentres continua amb la seua activitat; es troba amb la disjuntiva de quí serà l'herèu dels seus negocis, hi ha una lluita interna per el poder dins la família entre els fills del Don, peró tot just, esclata una guerra entre famílies per treure's del mig a la família Corleone perqué no volen entrar en el nou mercat emergent al crim organitzat; aleshores, tot canvia i es precipiten els canvis arràn l'assassinat de Don Vito (o no?).
Bo, sense dir més, soles afegiré que aquesta podria ser una de les millors pel·lícules de la història i que el treball d'actors com James Caan, Robert Duvall, Diane Keaton o un molt jove Al Pacino (que li furtà el paper a Robert de Niro) és inigualable i fa no voler alçar-te del seient ni per beure aigua, és més; tot i la seua durada de 2h 55', només finalitze, voldràs veure la segona part.

Apocalypse Now redux

aquesta pel·lícula, en la seua primera versió va ser estrenada en 1979 amb una gran acollida per el públic i la crítica; alguns anys després, al 2002, sigué estrenada de nou amb les imatges que s'havien caigut de la primera versió, de manera que si a 1979, el llargmetratge durava 2h i 24 ', el nou montatge arribava fins a les 3h i 17'; així dit, pot parèixer que el film és molt llarg, però qui pensa així és que probablement no l'ha vist.
Si el montatge de 1979 ja va recollir premis, la nova versió mostra l'obra de Francis Ford Coppola en tot el seu esplendor.
Al capità Benjamin L. Willard (Martin Sheen) li encarreguen la missió de buscar al Coronel Walter E. Kurtz; del que ja fa un temps que no es tenen notícies i del que es sospita que ha desertat de l'exèrcit nordamericà per unir-se a la resistència vietnamita.
En la seua recerca deu navegar un riu endinsant-se en la selva amb un grup reduït de soldats; durant el viatge, el director ens narra en forma de experiències individuals, diferents aspectes del conflicte armat que tingué lloc al país asiàtic, amb una bellesa i un ben fer del que soles els millors regidors sòn capaços; el film és altament recomanable per que està molt ben fet tant a nivell de producció com d'actuació (en aquest àmbit, destaca Marlon Brando, que ix a soles 10' peró que no té desperdici) et trasllada cap un món plé de crudesa i matissos que són comparables a la lectura d'una bona novel·la. Per cert, que el llibre en el que està inspirat Apocalypse Now és "El corazón de las tinieblas" de Joseph Conrad, una lectura que sense cap dubte el cerebre agrairà.

Chat noir, chat blanc (Gato negro, gato blanco)

Sorprenent aquesta pel·lícula que el genial director bosnio Emir Kusturica dirigí a 1998; els personatges estàn molt bé definits i els tocs de surrealisme que adornen el film, li donen una frescura que al principi no és perceptible peró que et va endinsant dins la història que conta d'una manera que soles són capaços de fer els grans regidors.

Definitivament, el llarg es pot catalogar com una comèdia, peró sí és veritat que té un rerefons amarg que retrata un món al que ningú es preocupa per ningú i la gent soles vol beneficiar-se a costa dels demés; peró no hi ha que preocupar-se, encara que al llarg de la pel·lícula hi han personatges dissenyats especialment per produïr antipatia a l'espectador, també és cert que el final fica a tot el món al seu lloc.

Com podeu imaginar, tot acava bé; i ja s'encarrega Kusturica de fer-ho notar amb la sobreimpressio de la frase "happy end" just abans dels títols de crèdit.

En definitiva, un film recomanable (guanyà el Lleó de plata al millor director al festival de Venècia) i altament disfrutable si es vol passar una bona estona sense cap més pretensió.

Citizen Kane (Ciutadà Kane)

Què podria dir d'aquesta pel.lícula que no s'haja dit ja?

No vull (ni, d'altra banda, em sent capaç) de centrar-me en la part tècnica del film, tot i que em pareix una pel.lícula genial, en aquest sentit.

Perquè el que més m'ha impresionat d'aquesta pel.lícula és el personatge. "Què original", direu. Però és que és genial el tractament del personatge! Trenca absolutament els tòpics de, diguem-ne, l'època; és un home ric, pressumptuós, galà... però no és només això. De fet, en realitat no és això. Perquè en realitat ha perdut qui és realment. No és un personatge plà; evoluciona al llarg de la pel.lícula. O, millor dit, nosaltres l'investiguem i descobrim precisament que no era qui ell feia veure que era (o qui ell mateixa creia que era).

No vos espatllaré el final als qui no l'heu vista, només vos diré que és una metàfora (i alhora no ho és) genial de com la societat actual ens crea unes necessitats absurdes i les disfressa de triomf. Èxit, triomf, notorietat, fama.

Per a què? Per a acabar morint amb un únic pensament al cap: allò que hem perdut per culpa d'anar a la recerca d'aquest èxit absurd.

Sense dubte, estem davant d'una obra d'art.

I... acció!

Cada dia és més difícil veure bones pel·lícules, els mitjans només mencionen les grans superproduccions i s'obliden amb freqüència que el bon cinema no sempre és car. És més, la majoria de vegades és més bé al contrari: les xicotetes produccions, anomenades "independents", sorprenen. Però tampoc podem oblidar-nos dels grans clàssics, que queden gravats a la nostra memòria i esdevenen referents artístics ben importants. I, per descomptat, no podem dir que tot el cinema actual (i, per què no, comercial) és despatxable: res més allunyat del que nosaltres pensem.

En fi, a nosaltres ens agrada el cinema i senzillament volem compartir amb tots els que ens llegiu quines són les sensacions que hem tingut amb les nostres pel.lícules; quines ens han fet riure, quines ens han fet plorar, quines ens han deixat en shock, o quines ens han deixat indiferents.

Ens agrada el cinema, perquè amb el cinema ens veiem amb perspectiva, i perquè cada pel.lícula és una visió particular del món.

I, al cap i a la fi, el nostre món és una suma de totes aquestes visions...